Objectiu: espanyolitzar el país

Tan bon punt es va aca­bar la Guerra Civil i encara amb molts inter­ro­gants oberts sobre quina forma pren­dria el nou estat –els ven­ce­dors, que tenien la dic­ta­dura de Primo de Rivera de model, no s'havien plan­te­jat la qüestió monàrquica ni tam­poc posar fi a la sepa­ració entre Església i Estat– es van esta­blir les pri­me­res pro­hi­bi­ci­ons. Per començar es va pro­hi­bir qual­se­vol acti­vi­tat política de par­tits, inclo­ent-hi la dels adep­tes del fran­quisme. El par­tit únic, la Falange Española Tra­di­ci­o­na­lista y de las JONS, era un dels tres pun­tals del sis­tema dic­ta­to­rial nai­xent, jun­ta­ment amb l'Església i l'exèrcit. Així, totes les orga­nit­za­ci­ons polítiques i sin­di­cals cata­la­nes van ser lite­ral­ment escom­bra­des i els seus diri­gents, empre­so­nats o direc­ta­ment exe­cu­tats. En aquest sen­tit, la repressió va ser ferotge. Les admi­nis­tra­ci­ons locals, d'altra banda, ajun­ta­ments i dipu­ta­ci­ons, van pas­sar a ser regi­des per comis­si­ons ges­to­res que eren nome­na­des per les auto­ri­tats mili­tars.

La dic­ta­dura no només supo­sava la pèrdua de les lli­ber­tats democràtiques, sinó també l'inici d'una política de per­se­cució de la llen­gua i cul­tura cata­la­nes que bus­cava la seva com­pleta des­a­pa­rició. Algu­nes de les ordres minis­te­ri­als apro­va­des ana­ven en aquesta direcció, com ara la que el 18 de maig del 1938 esta­blia que les ins­crip­ci­ons al regis­tre civil només es podien fer en cas­tellà. Altres àmbits on aviat es veu­ria afec­tat l'ús del català serien l'escola, ins­tru­ment bàsic per a la trans­missió de la llen­gua a les noves gene­ra­ci­ons, i la uni­ver­si­tat. Totes les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals del país van que­dar abo­li­des i algu­nes van empren­dre el camí de l'exili, com ara la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, que va cele­brar la dar­rera reunió el 27 de gener del 1939 a Agu­llana, con­vo­cada i pre­si­dida per Pom­peu Fabra. Va ser a París on poc temps després es va posar en marxa la Fun­dació Ramon Llull per pro­moure l'edició de lli­bres i revis­tes en català a l'exili. L'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, que tenia un gran pres­tigi inter­na­ci­o­nal, va ser reba­te­jat com a Ins­ti­tuto de la His­pa­ni­dad en Bar­ce­lona i, poc després, subs­tituït per l'Ins­ti­tuto Español de Estu­dios Medi­terráneos, creat pel minis­tre de Gover­nació, Ramón Ser­rano Suñer, el 1940.

El con­trol i la cen­sura del món edi­to­rial va ser un altre dels objec­tius del nou règim i va que­dar pro­hi­bida qual­se­vol mena de publi­cació que no fos en cas­tellà. Així, la llen­gua es va veure rele­gada a l'ús oral i mai en espais públics. Una gran part de les capçale­res van haver de tan­car o trans­for­mar-se, com ara La Van­guar­dia, que havia defen­sat la causa repu­bli­cana i l'endemà de l'entrada de les tro­pes fran­quis­tes a Bar­ce­lona tor­nava a sor­tir amb una línia edi­to­rial i direcció reno­va­des d'acord amb els nous aires. Un altre diari que va viure meta­mor­fo­sis simi­lars és el Diari de Tar­ra­gona, que es va con­ver­tir en el Dia­rio Español, i també en van aparèixer de nous, com ara el carlí El Cor­reo Catalán. Fins i tot l'Església, que va alçar-se com l'ele­ment rec­tor, ideològic i cul­tu­ral de la soci­e­tat espa­nyola, no va poder publi­car els seus opus­cles i fulls par­ro­quials en català.

L'acar­nis­sa­ment con­tra el català va donar lloc a ges­tos que avui poden sem­blar del tot irra­ci­o­nals, com ara l'afir­mació que el català, jun­ta­ment amb el valencià, el mallorquí o el gallec, era un dia­lecte del cas­tellà. Això es va arri­bar a publi­car al Cate­cismo patriótico español (Sala­manca, 1939). No cal obli­dar la cen­sura en els lli­bres de text, que tenia l'objec­tiu d'incul­car als infants una visió deter­mi­nada d'Espa­nya. Segons una cir­cu­lar de la Ins­pección Pro­vin­cial de Pri­mera Enseñanza de Bar­ce­lona del pri­mer d'abril del 1939: “Una escola on no s'apren­gui a esti­mar Espa­nya, no té raó d'exis­tir. S'ha de supri­mir.”

L'afany per supri­mir el català va dur els fran­quis­tes no només a cen­su­rar les edi­ci­ons noves, sinó també a expur­gar les bibli­o­te­ques. Algu­nes, com la d'Antoni Rovira i Vir­gili, van ser total­ment des­truïdes, i obres d'autors con­si­de­rats peri­llo­sos, Zola o Bau­de­laire sense anar més lluny, també van ser cre­ma­des.

Al car­rer, car­tells, pan­car­tes i anun­cis redac­tats en català van que­dar supri­mits per una sèrie de dis­po­si­ci­ons. Per incen­ti­var-ne el com­pli­ment, a més, les noves auto­ri­tats van idear tota una sèrie de boni­fi­ca­ci­ons econòmiques per a aquells que denun­ci­es­sin els infrac­tors. No cal dir que els noms dels car­rers, pla­ces i vies públi­ques de la ciu­tat també van ser cas­te­lla­nit­zats, i can­vi­ats aquells que feien referència a Cata­lu­nya. Només van dei­xar el de la plaça de Cata­lu­nya a causa de la resistència de la població al nou nom pro­po­sat: plaza del Ejército Español o del Ejército Naci­o­nal. La toponímia del país no es va estal­viar de pas­sar pel sedàs con­ver­tint Lleida en Lérida o, pit­jor encara, Sant Boi del Llo­bre­gat en San Bau­di­lio de Llo­bre­gat. Altres símbols naci­o­nals, estàtues o bus­tos amb referència cata­lana –com el de Pau Cla­ris a l'Arc de Tri­omf de Bar­ce­lona– van ser enre­ti­rats de l'espai públic.

Però la cen­sura no només va acar­nis­sar-se amb el català, sinó també en altres àmbits de la vida social de Cata­lu­nya. Es van pro­hi­bir fes­tes com ara el car­nes­tol­tes, però les balla­des de sar­da­nes es van per­me­tre com a “danza regi­o­nal”. També van ser inter­dits altres símbols naci­o­nals, com per exem­ple la cele­bració de l'Onze de Setem­bre, l'himne d'Els sega­dors i la senyera. La diada de Sant Jordi va ser reba­te­jada com a Fiesta del Libro en com­me­mo­ració a la mort de Cer­van­tes. Pel que fa a enti­tats de pres­tigi cul­tu­ral, el Palau de la Música Cata­lana es va con­ver­tir en el Pala­cio de la Música i la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, en la Bibli­o­teca Cen­tral, vés per on el mateix nom que li volen posar a la nova bibli­o­teca de Bar­ce­lona.