Cent trenta goles reben, bordant amb alegria, els visitants a la Protectora d'Animals de Tàrrega. Esperen ser adoptats. Alguns des de fa anys. El nombre d'adopcions, però, ha caigut en els darrers temps. Aquest mes sols se n'han fet cinc, mentre que l'entrada d'animals s'ha incrementat.

Els que fan cap a aquesta gossera, a través dels ajuntaments i els agents rurals, són els gossos abandonats de l'Urgell. Mireia Segarra, voluntària de l'associació protectora, assegura: “Diuen que és la crisi, però fa ja alguns anys que dura... L'ideal seria tenir 80 animals. Ara és insostenible.” De moment, han descartat la possibilitat d'acollir-ne més. “Busquem gent que pugui tenir-los unes setmanes, fins que tinguem plaça. No volem deixar cap gos al carrer, però hem de pensar en el benestar dels que ja hi viuen.” Els animals estan en tancats la major part del dia. Se'ls agrupa per afinitats de caràcter i mida, però la superpoblació hi causa malestar i baralles. I empitjora l'aclimatació dels nouvinguts. “Quan un gos arriba, pateix molt durant unes setmanes. Sempre alerta, no descansa fins a fer-se un lloc entre la resta.”

La cultura de tinença d'animals al món rural és diferent de la del món urbà: “Molts els tenen en granges o els deixen sortir a tombar. Les gosses es queden prenyades. Enguany ens hem trobat amb 25 cadells!” A la protectora, se'ls esterilitza i se'ls cura. Segarra no dubta que darrere del problema creat per les colles de gossos salvatges, hi ha els abandonaments. “Acaben voltant pels pobles en un estat lamentable.” Ernest Belchi, gerent del Centre d'Acollida d'Animals de Companyia d'Alcanó, propietat del Consell Comarcal del Segrià, considera que els atacs són fruit “d'una situació crònica d'abandonaments”. Aquests dies, Alcanó acull 80 animals, el 70% de capacitat del centre. “El perfil de gos que tenim no és el que han abandonat a la carretera. Són gossos de gent que els té al tros o al poble, els perd i sovint ni els busca. Alguns ens arriben amb la corretja trencada”, assenyala Belchi. A les zones rurals, la concepció utilitarista del gos està molt més estesa que a les ciutats. La meitat dels animals de la protectora de Tàrrega són de races caçadores. “Quan no els serveixen, els abandonen.” Com un llebrer blanc arribat fa pocs dies: pell i os per la desnutrició. La majoria arriben sense el xip identificatiu, obligatori per llei. “Posen multes si es caga al carrer, però no s'ataca el problema de fons. Com controlar els caçadors per veure si porten xip? Ningú vol posar-hi mà”, afirma Segarra. Belchi opina que “si es posessin forts amb els xips, s'hauria acabat el problema”. Ara bé, el xip identificatiu tampoc és la panacea. “El registre català està gestionat per una empresa privada i no pot encreuar les dades amb altres administracions. Sovint estan desfasades i no localitzen els amos”, explica Segarra.

Una quota de 20 euros anuals dels socis de la protectora targarina és el principal suport econòmic de la gossera. Sols cinc voluntaris i un treballador, pagat per Càritas a mitja jornada, sostenen el dia a dia. “Les administracions posen normatives molt estrictes. Però després ajuden poc. Cal un canvi cultural i voluntat política.”

El Teo, un gos bretó dolç i bonic, és malalt crònic. Difícil d'adoptar aquí. Per donar sortida als animals, Alcanó i Tàrrega inicien el camí de les adopcions internacionals. “A centre Europa ens consideren uns salvatges. Allà la tinença està no sols regulada, sinó també controlada. I és més fàcil que adoptin gossos amb malformacions, malalts o vells”, assegura Segarra. Com el Teo, la Marga, el Napoli...