Canals

El diari de la meva vida

El fitxatge.

Va ser l’artista i activista Enric Marquès Ribalta qui em va dir que a Girona sortia un diari en català i em va proposar ser-ne el corresponsal a Llagostera. Treballava en un banc i només havia escrit al programa de la festa major. Em feia tant respecte com il·lusió i vaig dir que sí, i el primer article va ser una crònica de l’aplec de sardanes. Anava sovint a la redacció i coneixia gairebé a tothom. El director era Jordi Negre i el redactor en cap de comarques, Pep Collelldemont. Un dels grans encerts del Punt Diari va ser buscar col·laboradors a cada poble entre la gent compromesa en els àmbits socials, culturals i amb les campanyes dels Aiguamolls, les Gavarres o Salvem el Ter. Era un diari nascut amb les reivindicacions que havia acollit la revista Presència i que es van canalitzar en els principis editorials.

A finals del 1984 treballava a l’ajuntament de Caldes i vaig reprendre les col·laboracions amb el diari després d’un llarg viatge i intentava fer més coses perquè la feina administrativa no m’omplia. Els amics Pau Lanao i Carme Vinyoles em van encoratjar a parlar amb en Joan Vall Clara, que a principis del 1985 ja manava molt. Ens coneixíem de vista i em feia una certa mandra parlar-hi perquè era un cridaner. La conversa va ser ràpida: “Ei, Joan, m’agradaria entrar en plantilla al diari, hi col·laboro des dels inicis...” D’entrada ja em va proposar anar a la delegació de Blanes, que hi tenien una vacant. “Bé, i què em pagareu?” “Quant cobres a Caldes?” Jo, amb el lliri a la mà: “49.500 pessetes.” “Te’n donem 60.000.” “Està bé. I el contracte?” “Collons, vols treballar o no? Ja en parlarem!”

Ja em tens cobrint la Selva marítima. Al cap de quinze mesos vaig deixar el Dyane-6 i la ròtula esquerra a l’antiga cruïlla de Vidreres, anant a Lloret. Llavors em van fer el contracte. Ho vaig viure amb normalitat, i amb la cama enguixada em passava a buscar en Toni Dalmau i anava a la redacció a fer el que podia.

Tots els papers de l’auca.

El 1987 se’m va reclamar a Girona per dur Política (vaig seguir els debats de les lleis d’organització territorial que havien de portar la província única i ens hem quedat amb els consells comarcals). Després em van proposar portar Cultura, la temàtica que més m’ha agradat. Al cap d’un parell d’anys teníem una secció de luxe: Imma Merino, Àngel Quintana, Pere Puig, Jordi Falgàs, Xavier Castillón i l’enyorat Miquel Pairolí. Em va saber molt de greu deixar la secció per assumir més responsabilitats, que van culminar el 1994 quan em van nomenar director de l’edició de les comarques gironines, el dia que el diari s’expandia i naixia l’edició de Barcelonès Nord, i aviat la de Maresme. El 1997 em van nomenar director de Presència, que ja havia coordinat els primers anys dels noranta, càrrec que vaig repetir del 2010 al 2012.

Al diari hi vaig fer tota mena de feines, i l’etapa més complicada va ser quan vaig deixar la redacció per gestionar les edicions de les comarques barcelonines. S’hi havia afegit Rubí, Garraf-Penedès i Vallès Occidental, abans de fer el salt a Barcelona, a més de les comarques tarragonines. Van ser anys d’aprenentatge i vam fer molta feina amb l’Andreu Mas, en Saül Gordillo i els tristament desapareguts Manuel Cuyàs i Josep Maria Flores, entre altres. Tot el que he estat a El Punt ho dec a la gent amb qui he treballat i a en Vall, que va confiar en mi i per la mútua inconsciència potser en algun moment vaig tenir responsabilitats per sobre de les meves possibilitats. Vaig ser conseller delegat de Comit Premsa BCN, amb una plantilla de 80 persones, però no estava preparat per dur un equip comercial i ho vaig gestionar tan bonament com vaig saber.

Després de cinc anys vaig tornar a la redacció dirigint el setmanari Punt de Festa amb un altre bon equip: Josep Bofill, Maria Àngels Martínez, María José Ramos, María José Rodríguez, Maria Àngels Pagès, Nuri Forns, Joana Peña, i la Marta Membrives i l’Ariadna Ventura, que també ens van deixar massa aviat. Era un gran projecte que cada setmana recollia la cultura popular i tradicional d’arreu del país.

La crisi inacabable.

El 2008 la caiguda de Lehman Brothers va ser el detonant de la crisi mundial i que va marcar la fi de la bonança de la premsa de paper. Vaig tornar al dia a dia per portar Informació General i, finalment, de nou Cultura, fins que em vaig prejubilar, el 2016. Pel camí havíem perdut companys com David Colomer, Anna Mir, Pepa Bouis, Pere Madrenys, Jordi Soler, Anna Maria Ribas, Concepció Casals... i em sap greu la gent que em deixo.

Quaranta-cinc anys més tard, resistim. El Punt va intentar vertebrar el país sindicant la premsa comarcal, però no ens en vam sortir, ni tampoc de consolidar el diari nacional per edicions, perquè segurament per la nostra economia era insostenible i vam arribar quan tot ja estava canviant. Han estat més de 30 anys treballant a El Punt i hi tinc un sentiment de pertinença des del número zero, hi continuo col·laborant i ho faré sempre que em deixin encara que sigui per explicar batalletes. Llarga vida a El Punt Avui.

Joan Ventura Brugulat
A El Punt des del 1985 fins que es va jubilar, el 2016

Recollint en nom del diari el premi Castell el 8 de juny del 1996

En els 45 anys d’història d’El Punt, l’època més gloriosa van ser els anys noranta. Vam començar la dècada amb la campanya de la GI. El 1992 vam organitzar el concert pels independentistes detinguts en l’Operació Garzón. El 1994 vam iniciar el diari per edicions. El 1996 vaig recollir en nom d’El Punt el premi atorgat per l’associació Salvem Castell com a entitat que havia treballat a favor de la protecció del paratge de Castell. A l’esquerra, Josep Vilanova, portaveu de Salvem Castell, i Joan Ventura.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.