PORT. FRANC
montse frisach
Paisatges de la bohèmia
Tres exposicions a Madrid plasmen l'època gloriosa de l'impressionisme, amb la fascinació pels bohemis i el gust per la pintura a l'aire lliure
El 1891 Santiago Rusiñol va retratar el gran compositor Erik Satie en el seu petit estudi de París. Prim i demacrat, el músic està assegut en un banc, molt a prop de la xemeneia. L'estança és extremadament austera i segur que fa molt de fred. El gran representant de l'impressionisme musical i considerat el precursor del minimalisme, vivia en una habitació que els seus amics consideraven no més gran que un armari. Ramon Casas també va deixar-se impressionar per la personalitat extravagant de Satie i el retrata en un quadre extraordinari en un descampat de Montmartre. Casas i Rusiñol es van sentir atrets per la poètica de la bohèmia quan van aterrar a l'esclatant París de canvi de segle.
És en aquest moment, crucial per a l'evolució de la història de l'art, quan passar gana i fred, aïllament social, abusar de l'alcohol i l'absenta i patir alguna malaltia pulmonar o venèria formava part del codi de comportament de l'artista rebel i modern. Ser bohemi formava part de la condició de l'artista. Els burgesos (i potencials clients dels artistes miserables) s'ho miraven des de la barrera, amb condescendència. Però la vida dels bohemis venia. Henri Murger va publicar per fascicles i amb molt d'èxit un seguit d'Escenes de la vida bohèmia, entre el 1845 i el 1849, a les planes de Le Corsaire-Satan. Puccini s'hi va inspirar a l'hora de compondre l'òpera La Bohème. I el tòpic de l'artista modern ja estava creat.
Gitanos i vagabunds
La manera com la bohèmia i la misèria conformen la idea que tenim de l'artista modern s'analitza en l'exposició Llums de bohèmia, que es pot veure fins al 5 de maig a la seu de la Fundació Mapfre de Madrid, i que ja s'ha vist en una versió diferent al Grand Palais de París. A més dels bohemis, l'exposició arrenca amb la manera com els artistes han representat els gitanos i vagabunds, que compartien amb els creadors la vida nòmada i lliure.
El fenomen ja havia començat abans, però els pintors romàntics, amb la seva recerca de llibertat creativa, i els realistes, amb la seva obsessió per plasmar la vida tal com és, van acabar establint una imatge molt concreta del poble romaní. Les gitanes acaben sent personatges gairebé mítics com l'Esmeralda, de la novel·la Nostra Senyora de París, de Victor Hugo, o les Carmen de Merimée i Bizet. Isidre Nonell, en canvi, va ser un mestre en representar gitanes allunyades del tòpic de la Carmen. No és estrany que un artista com Van Gogh –potser el referent més autènticament bohemi de la història de la pintura– pintés el 1888 un campament gitano als afores d'Arles.
Una altra obra de l'holandès present a la mostra, el Parell de sabates, representa les dures condicions de vida d'alguns artistes, però també d'una gran part de la població, que en l'Europa de la Revolució Industrial vivia en la misèria. La mostra té el seu colofó en els anys barcelonins i dels Quatre Gats de Picasso, amb préstecs provinents del museu barceloní tan significatius com el quadre Els terrats de Barcelona.
Obres mestres d'Orsay
A la mateixa seu de Mapfre, el visitant es troba amb més Van Gogh, en una altra exposició que en aquest cas narra l'esclat de l'impressionisme i el postimpressionisme a través de 78 obres del Museu d'Orsay. Encara que sense la sòlida tesi de l'exposició de la bohèmia, la mostra és un compendi d'obres mestres, una darrere de l'altra, que com és natural porta cues cada dia. Algunes de les obres incloses en aquesta exposició formen part de l'imaginari més conegut de l'impressionisme. L'intent d'aquests pintors d'atrapar la llum es pot veure en dues de les catorze pintures que Monet va fer de la catedral de Rouen, cadascuna en una hora o condició climàtica diferent. La mateixa essència del modernisme està en l'atmosfera desdibuixada de la vista del Parlament de Londres, en l'arxifamosa Estany de nenúfars, harmonia verda (1899), del mateix Monet, i en Cézanne, amb les seves
esplèndides natures mortes, nexe entre l'impressionisme i el postimpressionisme. La mostra es completa amb obres de Toulouse-Lautrec, Signac, Gauguin, Vuillard i Renoir, entre d'altres.
A l'aire lliure
Amb una intenció ben diferent, ben a prop de la Fundació Mapfre, el Museu Thyssen explora en la mostra Impressionisme i aire lliure com, des de finals del segle XVIII, els pintors van sentir la necessitat de substituir el taller per l'aire lliure. Més impressionistes. Les exposicions juntes conformen un interessant relat de la gènesi de la modernitat artística.