Aguilé i Mortensen

Mai he entès com costa tant no comprendre el valor que té la llengua pròpia per totes les persones. És difícil d'entendre, ja que tothom té una llengua pròpia, que és un dels vehicles més importants per apropar-se al món, ja sigui des de l'afecte o des del desig de conèixer i aprendre.

Dissabte passat va morir Luis Aguilé, un cantant i compositor d'origen argentí que va ser molt popular a l'Estat espanyol per la presència constant de les seves cançons a les llistes d'èxits. També van ser populars les seves aparicions televisives. La seva música era lleugera, festiva, sense que tingués res a veure amb el compromís social d'altres cantants i compositors dels anys seixanta i setanta, la més popular etapa d'Aguilé.

Els artistes compromesos cantaven en català precisament pel compromís amb el seu país. Per la naturalesa de les seves cançons, Juanita Banana o El tío calambres. Aguilé no era un cantant compromès, però com a resident al llarg de dues dècades a Catalunya havia après el català i també va incloure l'any 1968 el tema en català Com el vent a l'elapé Cuando salí de Cuba. El 1975 va publicar el disc A Catalunya on combinava cançons del moment amb temes populars com ara Muntanyes del Canigó. No li calia, però ho va fer.

Tampoc calia diumenge a l'actor nord-americà Viggo Mortensen, fill de danès i argentina, adreçar-se al públic en català per agrair un premi honorífic al Festival de Sitges. Amb el seu perfecte castellà hagués complert. Però ho va fer en català.

Quan s'arriba de fora, és el més natural del món pensar que la millor manera d'atansar-se a la gent és amb el respecte a la seva llengua. Això tan bàsic no s'entén a Espanya. Ho entendrà el Tribunal Constitucional?