Cinema

Crítica

A la recerca d’alguna cosa perduda

No passa tan sovint que el cinema es concedeixi temps per mostrar alguna cosa de la bellesa del món amb el seu misteri. Tampoc que hi hagi cineastes amb la mirada, la sensibilitat i el talent per fer-hi sentir la presència del meravellós, d’alguna cosa invisible que palpita en el visible, de l’espiritual a través de la matèria. Justament reconeguda amb la Càmera d’Or, concedida a una opera prima, del Festival de Canes del 2023, on la pel·lícula va presentar-se a la Quinzena de Realitzadors, El árbol de las mariposas doradas en revela un de nou d’una manera aclaparadora: el vietnamita Pham Thien An, que exhibeix mestratge en la composició de plans de llarga durada, que així ens permeten la contemplació. És tanta la potència visual d’aquest film de tres hores que és una llàstima que, entre nosaltres, només es faci visible a la plataforma de Filmin, la qual ha tingut l’encert d’adquirir-ne els drets, però no s’ha animat a distribuir-la en sales.

El árbol de las mariposas doradas comença amb tres amics conversant (més o menys expressen diversos punts de vista sobre la religió) en un bar a l’aire lliure de Saigon, fins que, de cop, se sent un soroll violent motivat per un accident en fora de camp: dues motos han xocat i els seus ocupants, per terra, no es mouen. Tampoc no es mou ningú entre la gent: com si no sabessin què fer o sentissin indiferència. Després se sabrà que va resultar ferit un home i va morir una dona, que duia el seu fill, un nen petit que, passats uns minuts, va aixecar-se com si res. A l’escena següent, un dels amics (Thien, el mateix nom del director) gaudeix d’un massatge quan rep una trucada: la seva cunyada ha mort en un accident (no queda clar si és el mateix) en què ha sobreviscut el seu nebot (Dhao): absent el seu germà, pare de la criatura de cinc anys, se n’haurà d’ocupar. Comença el viatge físic, i també interior, de Thien pel món rural vietnamita.

Anant en moto, Thien arriba amb Dhao, el poble on enterraran la difunta. Formen part d’una comunitat catòlica (minoria religiosa al Vietnam de la qual prové Pam Thien An) amb els seus rituals, que se celebren mentre els personatges afronten el dolor de la pèrdua, especialment incomprensible per a un nen: en una seqüència commovedora, que transcorre en una obscuritat en què fosforegen les agulles d’un despertador, Dhao pregunta sobre la mort, tan estranya, al seu oncle. També hi ha temps per fer-hi present, amb el monòleg d’un combatent contra el Vietcong, les empremtes de la guerra. N’hi ha per mostrar la bellesa de la vegetació, dels rius, de la boira en els camins. I per a la trobada amb una jove monja que va ser xicota de Thien i que després se li reapareix, no se sap si en un somni o en un record, dient-li, com a Que bonic és viure, que quan sona una campaneta és perquè un àngel ha guanyat les ales. A Thien encara li resta perdre’s més, viatjant a la recerca del germà desaparegut, per trobar què ha perdut: la fe, ell mateix o ves a saber què? Mentre el personatge va buscant, el cineasta va trobant imatges que fan creure en el cinema. I, sí, també es veuen papallones.

El árbol de las mariposas doradas
Director: Pham Thien An. Intèrprets: Nguyen Thi Truc Quynh, Le Phong Vu
Vietnam, 2023


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.