Opinió

La meva terra

País de remeis miraculosos aquest, en clau surrealista, com una recepta afrodisíaca

Segons Manuel de Pedrolo:

“Només perquè és la meva terra, / jo sé que caure ací em serà / més dolç que viure i fer-me gran / arran de mars que em són estranyes”... Aquests rostos eixuts, aquestes muntanyes feixades, ornades de farigola i romaní. Aquesta costa esquerdada, abrupta, nua, en constant agressió contra una mar profunda, d’aigües esquerpes. Aquest és el meu país, aquest és el nostre país. Una terra antiga, poblada de llegendes i d’històries: Llançà, Deciana romana, Lanciano dels medievals...

País, el nostre, en altre temps ple de vinyes i olivars. De veremes sagnants i de trulls daurats. País ara de platges curulles, dos mesos a l’any. Narcís Jordi Aragó confessà que, amb la contemplació d’aquestes multituds sobre la platja, li venia a la memòria aquella premonició de Miquel Martí i Pol: “La fi del món s’esdevindrà un estiu, / just quan arribin els primers turistes.”

País de remeis miraculosos aquest, en clau surrealista, com una recepta afrodisíaca procedent d’un vell barber jueu empordanès: “Cal barrejar un petricó d’aigua de Vilajuïga amb una ceba de Vila-sacra trinxada, mel i la nyanya de vint-i-dues garotes de Llançà. Tot ha de fer la xup-xup el temps de resar vint-i-dues jaculatòries. Després de colat, se’n deixen anar unes gotes, amb ploma de perdiu, damunt del membre malaltís. Els resultats no es faran esperar, amb gran delectació i gatzara de quantes fembres plaents hi hagi al costat del malalt”...

–Quines coses, no? Què s’ha de fer!...

–Sí, com el cavall de Sant Martí, que va viure fins que es va morir.

–Quan ets al ball has de ballar, vet-ho aquí.

–I que Déu afarti es pobres, com deia aquell capellà del Rosselló.

–Res. Què hi farem!... La pesquera de Llançà: dues guiules i un serrà...

Per la banda de llevant es desperta una llum suau que escampa suc de taronges sobre la mar. Sant Vicenç, reencarnat en pedra de Girona per obra i gràcia de Domènec Fita, contempla encuriosit des de la façana de l’església el vaivé dels pardals al voltant de l’Arbre de la Llibertat. Poble de contrastos, aquest nostre. En paraules de Montserrat Vayreda: “Catalans al Castellar, / a Llançà”...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.