Opinió

Vuits i nous

Madrigals

“Els cognoms de les persones obliguen a ser-hi conseqüents

Ja sé que fer jocs de paraules i gracietes amb els cognoms de les persones no és de bon gust ni de bona llei perquè els cognoms, que no es trien, són per a cada persona sagrats, però a la vegada també penso que els que porten segons quins cognoms n'han de ser dignes i fer-los quedar bé, sobretot si signifiquen alguna cosa. Tinc un amic que es diu Puig i Valls. És un gran aficionat al ciclisme i no es perd cap Tour ni cap Volta ni Vuelta ni Giro. Aquest amic és coherent amb els seus patronímics, perquè si una cosa té el ciclisme de competició és que fa moltes pujades i baixades. Si no ho recordo malament, en els governs de Pujol hi va haver un director general de Pesca que es deia Peix, i durant uns anys el Barça va confiar la gespa per on corren els jugadors i els àrbitres a un senyor que es deia Campreciós. Un dia vaig llegir que Cuyàs ve del castellà Collazo. Primer vaig tenir una mica de disgust perquè, francament, la paraula originària no és bonica, però després vaig pensar que m'obligava a posar el coll en el que faig, i que era una bona recomanació.

La fiscal general de l'Estat ha inaugurat l'any judicial amb un discurs molt agressiu contra l'independentisme. Ha parlat de la llei i tot el seu pes i de mà dura, ha fet servir la paraula combat... La magistrada es diu Consuelo Madrigal. Un madrigal, que jo sàpiga, és una composició poètica fràgil i delicada que inclou una floreta amorosa. Dient-se a més a més Consuelo, la condició afable de la togada sembla que hauria de sortir reforçada, però no ha estat aquest el cas i la senyora ha glopejat pólvora en la sessió solemne presidida pel rei en persona.

Més d'una vegada he passat per un poble d'Àvila que es diu Madrigal de las Altas Torres, on, per a més informació, va néixer Isabel la Catòlica. Gaziel hi va dedicar un dels seus textos més gloriosos. Partint de la base que el municipi és –o era, ara fa temps que no el veig– un munt de ruïnes sense atractiu i un secall enmig de l'àrida Castella que no suggereix cap antiga esplendor perquè no en va tenir, Gaziel s'admira de com el poble castellà va poder crear Espanya i després tot un imperi des d'aquestes condicions, i de com la reina tinguda per més prestigiosa va poder néixer en un lloc tan poc agraciat i hostil. El nom impressionant de Madrigal de las Altas Torres, que promet tantes coses i n'acaba oferint tan poques, és per a Gaziel el símbol d'Espanya, per origen i per destí. També per sentit ofensiu i defensiu: madrigal, però amb altes torres. Això ho dic jo.

Consuelo Madrigal ha parlat de la duresa de la llei, aplicada als independentistes i als que defensen la llibertat per sobre seu. El famós dura lex, sed lex. Si, miri, Duralex és de vidre, no s'escrostona però acaba petant.