Full de ruta
Esparracada memòria
Els bancs tornen a anar disparats amb la propaganda enganyosa, com si res
El gener que ve farà quatre anys que vaig publicar un reportatge sobre l'estafa de les preferents a la revista Presència. Me'n recordo perquè just acabat de fer-lo vaig agafar la pitjor grip que he agafat mai. Me'n recordo del fred que feia anant a veure la gent gran que cada setmana es manifestava davant de la Borsa de Barcelona per reclamar que els tornessin els diners que els havien robat. La desesperació d'aquella gent que es trobava al capdamunt de la vida, amb una mà al davant i l'altra al darrere, feia feredat. D'això en fa només quatre anys però ja sembla que no hagi passat mai. En aquest país la capacitat d'oblit i desmemòria per a l'escàndol sembla una febrada sense fi. Alguns d'aquells avis estafats ja es deuen haver mort. D'altres mai recuperaran tots els seus estalvis.
Aquestes últimes setmanes hem vist notícies del cas dels sobresous de Caixa Catalunya o del judici per les targetes negres de Bankia, la festa paral·lela que muntaven uns pocs. Tot va estrepitosament tard i n'hi ha que ni tan sols no veuran si es fa una mica de justícia. Mentrestant, els bancs tornen a anar disparats amb la propaganda enganyosa, d'una barra de quilo, com si res. Els lloguers s'enfilen i s'eixampla altra vegada l'abisme entre els sous i el preu de l'habitatge. No se n'haurà après res, d'aquesta crisi? Res. O en tot cas, que la memòria s'ha fet tan prima com la vergonya, com l'educació i el pensament propi. A algú, avesat a criminalitzar la propietat privada com qui encara juga amb els tòpics de la Revolució Russa (és que aquests dies llegeixo Chaves Nogales), li va semblar que el problema de l'habitatge era de propietat i d'hipoteques. Ara els desnonaments són bàsicament de llogaters. L'esquerda es fa gran, per molt que xiulin a una altra banda, Rajoy segueixi governant i aquí no ha passat res. Aviat vindran més retallades i tremolors a les pensions. Aleshores també servirà de tapadora el “problema català”? Em pregunto com arribarà a la vellesa la precarietat que ja s'ha acarnissat amb gent que ara cinquanteja. Em pregunto com d'esparracada es pot deixar la memòria de la pròpia dignitat.
