Opinió

Tribuna

Es perd la nostra llengua?

“La nostra era i és la llengua del nostre poble, per més rodejats que siguem de totes les llengües del món. El català no ens el deixarem prendre. Que ho tinguin clar els que el volen fos

Diuen que el català es perd per sempre més. Que de la nostra llengua aviat no en quedarà ben res. Que ens ha arribat tanta i tanta gent de fora que el català és minoritari a dins del nostre poble. Tanta gent, que aviat ens serà complicat voler-ne classificar els orígens. Fa poc, hauries dit que, seguint en Francesc Candel, era ple dels “nous catalans”, i especialment dels nous catalans que no volen ser catalans, ni nous ni vells. Ara, ara mateix, de llengües de més enllà de la Mediterrània n’és ple, i ens aporten productes alimentaris, de vestir, que afegim a les nostres existències. Tenim gent del Senegal i de Burkina Faso. Aquests grups, procedents del món francès, educats en llengua francesa, aprenen el català abans que el castellà. En els pobles, ni diries que són d’altres llengües. És l’accent. El català, com és sabut, neix al sud del que ara en diem França, juntament amb la llengua d’oc, baixant fins a Barcelona, amb el món carolingi. Els pobles africans que van ser colonitzats per França, que han sigut educats en francès, aprenen com si res el català. I... el fet quasi estrenat: la llengua anglesa, provinent de gent de la Gran Bretanya i de l’Amèrica del Nord.

Perquè la llengua anglesa es passeja per l’Eixample, pels museus i els monuments, puja per la Pedrera, entra a Casa Batlló, s’arriba al Palau de la Música Catalana, s’enfila a Montjuïc i entra al Miró per embadalir-se del tot. Es mou cap als jardins, passa per davant de la font del Gat sense saber que se’n diu la font del Gat. I per damunt del Teatre Grec, es fica al MNAC per deixar-se sorprendre del tot. Sota l’oval dels pantocràtors de la vall de Boí. I, si t’arribes a la Sagrada Família, la llengua del Japó envolta el temple monument. Quasi. Pel mig, sura la llengua anglesa. I parlen anglès les colles de joves apinyats als xamfrans de la plaça Catalunya amb gots a la mà.

Una anècdota il·lustradora. El matí de la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona, mentre amb La ciutat sota al braç esperava la trobada amb en Grasset, a aquell teatret del mig de les parades plenes de llibres, vam decidir arribar-nos a dins de la catedral. No podíem tirar amunt de ple que era... Ple? Ple d’una llengua que voleiava per damunt dels caps de la corrua que intentava accedir a aquella porta que només podies traspassar si deixaves 7 euros damunt la tauleta. I a la sortida... jocs especials davant del temple on es van casar en Ramon Berenguer I i l’Almodis de la Marca. Jocs que escampaven la cridòria en... en castellà? No. En llengua anglesa.

El fantàstic director dels matins, Federico Jiménez Losantos, va fugir de Catalunya perquè l’havien insultat a causa de la seva castellana llengua, deia. En arribar a la seva Castella va agafar l’ordinador i va escriure coses..., llargues diatribes. La que brillava era la següent: “Los catalanes hablarán antes el inglés que el español.

Jo no sé què senten vostès en escoltar aquestes paraules. Jo... prefereixo no dir els meus sentiments... Una mica confosos, deguts a una experiència petita però significativa. A la gran mani del 2012, cansats a més no poder, tres amics ens vam arribar a un tuguri de Diputació, per descansar una miqueta. Era un lloc de llum tènue, amb seients irregulars. I ens vam posar a davant de tot per demanar alguna beguda. I... en sentir que la noia que ens atenia parlava en anglès, segurament per l’ànim independentista que bullia a dintre meu, va i li dic: ens pot parlar en català, si us plau... La noia va fer cara de sentir algú del món del neolític... “Què diu”, va preguntar a un home que englotia una beguda a prop nostre... Ell fa: “Li diu que parli en català!” Mai no diríeu la reacció de la bàrman... A part d’un somriure foteta, va i diu: “És que aquí parlem anglès.”

Vam tornar a la mani, a ple passeig de Gràcia... els crits d’independència esclataven edificis amunt. Allà hi havia la llengua catalana, aquella llengua nascuda anys ha, cap als voltants del concili de Tours, allà on l’Església descobrí que la gent ja no sabia el llatí, que calia que es parlés en les llengües populars. La nostra era i és la llengua del nostre poble, per més rodejats que siguem de totes les llengües del món. El català no ens el deixarem prendre. Que ho tinguin clar els que el volen fos, convertit en un núvol que fuig Pirineu amunt. Farem tots els esforços i utilitzarem totes les estratègies. Parlarem i escriurem en català, i no deixarem que ens robin la carrera de filologia catalana de les universitats. I quan pensin que els direm “thank you”, respondrem amb aquelles paraules: som i serem. És a dir, parlarem en català.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.