Imaginem el cas de dues persones que han patit la mateixa malaltia. La persona A ha d’anar dia per altre a l’hospital a rebre una llarga atenció sanitària; la persona B es limita a passar una revisió periòdica anual.

És un cas real, i no tan sols un cas, sinó una colla de casos, i el fet es produeix a Barcelona, com a tot arreu.

Quan es produeix la insuficiència definitiva dels ronyons, hi ha dues maneres d’evitar la mort: la primera és la diàlisi. La diàlisi és l’operació de purificar la sang mitjançant l’anomenat “ronyó artificial”, que filtra la sang del malalt i en separa les substàncies que si no s’eliminessin serien tòxiques. Dues o tres vegades cada setmana, doncs, cal que el malalt es “connecti” amb el ronyó artificial per a netejar-se la sang i poder sobreviure.

L’altra solució a aquest greu problema és el trasplantament de ronyó.

No vull ser sensacionalista. Els fets ho són. A Catalunya hi ha unes vuit-centes persones que han de dedicar un dia sí i un dia no, pràcticament, de la seva vida a ingressar en un centre de diàlisi..., mentre que els trasplantaments de ronyó que es fan cada any a Barcelona són una vintena. La situació és evident: la manca de donació de ronyons condemna centenars de persones a viure lligades al ronyó artificial.

Són qüestions que angoixen. Ja sé que alguns dels malalts sotmesos a diàlisi han assimilat admirablement la seva situació, i són un exemple de voluntat i de caràcter vital, però estic segur que la majoria preferirien deslliurar-se d’aquesta servitud, que afecta tan restrictivament la seva vida laboral, la possibilitat de fer un viatge, d’anar-se’n de vacances... Un donant de ronyó els canviaria la vida.

I cada dia moren milers de persones sense que s’aprofitin els seus ronyons. La gent considera que això és “normal”. Potser hauríem de pensar que no és “normal” que tantes persones hagin de sobreviure d’una manera artificial quan la solució és al nostre abast. És veritat que hi ha dificultats burocràtiques i que encara no ha estat aprovada la llei de trasplantaments que ha de facilitar aquesta mena d’operacions, però si la llei no ha anat més de pressa, i si falten unitats de trasplantament, és perquè no hi ha consciència de donació.

Com que no hi és, no es pot esperar que els familiars d’un difunt prenguin pel seu compte la iniciativa; en aquells moments estan prou afectats, i a més hi ha el “respecte”. Respectem més el cos mort d’un conegut que el cos viu, i necessitat, d’un desconegut. Som nosaltres els qui, encara vivents i encara lúcids, hem de manifestar la nostra voluntat de donació perquè, quan arribi el moment, el que es respecti no sigui el nostre cos sinó la nostra voluntat.

Encara hem d’aprendre moltes coses sobre la solidaritat humana i sobre la responsabilitat per omissió.