Opinió

Prendrem mal?

En futbol i fora del futbol, guanyar, i no parlar, és el que compta

“Ells es pensen que nosaltres fem aquesta mena de coses i no els convencerem del contrari. Però algun dia prendrem mal i més aviat fora que dins del camp.” Les paraules de Pep Guardiola són les d'un entrenador de futbol, però Guardiola és més que un entrenador de futbol, de la mateixa manera que el Madrid és més que un club. No pretenc interpretar i encara menys malinterpretar les paraules de Guardiola, que sens dubte tenen un to quasi exclusivament esportiu, però intento situar-me: al capdavall, ell parla de “més aviat fora del camp”. I al capdavall, quan el debat és sobre la final de la supercopa i les imatges han fet la volta al món, hauríem de convenir que l'esportivitat ha deixat de ser el centre de la qüestió. I si ho ha deixat de ser l'esportivitat, també ho ha deixat de ser (de moment) l'esport.

Tot és molt embolicat: tant, que fins i tot Piqué comença queixant-se de Mourinho i acaba barrejant-hi el concepte de “los catalanes” per argumentar la defensa verbal postmatx. Mourinho ha deixat de caure'm bé (havia estat el dolent ideal), però malgrat la seva egolatria malaltissa ens ha obert una mica els ulls a tots: es tracta del primer entrenador que deixa veure clar, sense embuts ni vergonya, que hi ha victòries a guanyar també fora del camp. Que hi ha partit, hi ha guerra fora del camp (de fet, va demostrar que és el puto amo de les càmeres, i encara ho demostra). Existeix el factor fora del camp, és clar que existeix. Fins i tot Cruyff en deia “el entorno”. Evidentment que hi compten, l'atmosfera, el to, la filosofia, el missatge, fins i tot la política. Fins i tot sense Jan Laporta pel mig, tot plegat es respira de manera més que palpable. A molts ens ha agafat aquesta final de la supercopa fent vacances a l'estranger, i estic segur que no sóc l'únic a qui l'amo de l'hotel ha interrogat sobre Barça, Madrid i la independència. A molts se'ns ha vist, de fora de Catalunya estant, que això no són exactament partits de futbol. No passa res per admetre-ho, més enllà de la ratlla del camp hi intervé fortament la política. La política en gran, no la dels partits: la història, la cultura, el litigi pendent. I qui no ho vulgui veure és per això, perquè no ho vol veure.

Prendrem mal, doncs? No ho pregunto pas en el sentit dels dits de Mourinho, sinó pel que fa al dit a l'ull que es fiquen ambdues aficions i ambdós entorns. Ambdues identitats, si se'm permet. El to dels comentaris que s'envien a alguns programes de televisió a través de l'SMS, o les expressions que figuren al Twitter o al Facebook en referència a aquest tema amb el pretext del futbol, fan pensar que potser sí que prendrem mal: però d'altra banda, no és cert que siguin tan nous. Que hi hagi història i cultura i identitat pel mig ens fa una mica més immunes, perquè ja sabem de què es tracta, des de temps de Quevedo. No es tracta, en el fons, de res de nou: aquest és el consol i també és, paradoxalment, el problema. Mourinho només fa que posar-hi més electricitat. Més bogeria, també. En termes de pilota no es veu capaç de guanyar, i això fa que, a cops de crits, ens acabem fixant en el que succeeix més enllà: aquest Real Madrid ens parla d'alguna cosa més que de futbol, ens parla d'aixafar l'adversari, ens parla d'odi, d'aconseguir la fi per qualsevol dels mitjans. Terra, mar i aire: tot s'hi val a dins i a fora del camp. La resposta ha de ser clara: més joc, més Guardiola i més victòries. En futbol i fora del futbol, guanyar, i no parlar, és el que compta. L'èxit i els èxits, més que tenir raó o buscar raons. Això és el que fa més mal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.