Qüestió de caràcter

Des de moltes capitals europees, els socialistes miren amb curiositat i amb recel el procés obert de primàries de França. D'una banda, busquen idees, programes i un nou impuls per a una socialdemocràcia ferida de mort en la majoria de països del vell continent. De l'altra, els aparells dels partits socialdemòcrates tenen por perquè el primer missatge que reben de l'exemple francès és que cal aprimar les estructures internes dels partits i donar més veu als simpatitzants. Primera lliçó, doncs, de les primàries franceses: regeneració democràtica. Segona lliçó: ningú millor que els electors per decidir què preferiran votar... els mateixos electors. D'alguna manera, quan el general De Gaulle va instaurar un sistema majoritari a doble volta per als càrrecs electes de la V República, ja va basar-se en el principi de la relació directa entre el líder i el poble. Un rendez-vous avec la France. Així és com encara avui els polítics francesos defineixen la institució de la presidència, parafrasejant el mateix De Gaulle. Però tot va canviar amb l'experiència traumàtica del 21 d'abril de 2002, quan el favorit de les enquestes i primer ministre socialista, Lionel Jospin, no va passar a la segona volta, i els francesos van haver d'escollir entre Jacques Chirac i Jean-Marie Le Pen. La idea de “votar amb el cor” en la primera volta i “votar amb el cap” en la segona es va enfonsar. La multiplicació de candidats –un mal endèmic del Partit Socialista Francès– va afavorir l'eliminació de l'esquerra i, per això, ja el 2007 i el 2012 s'han atrevit a legitimar el seu candidat a través de primàries. Fa cinc anys, només els militants podien votar, i això va portar a una lluita entre els “elefants” que controlen diversos aparells regionals del partit. Ara, l'objectiu era superar les dinàmiques internes i, per això, l'experiència de primàries s'ha obert a tothom. Més de dos milions i mig de francesos han participat en un exercici que ha servit perquè els socialistes reprenguin la iniciativa, legitimin el candidat i es mobilitzi l'electorat.

I ara, què? Martine Aubry o François Hollande? És difícil decidir quin dels dos faria front a Sarkozy amb més garanties d'èxit. La caricatura de traços gruixuts ens portaria a descriure Hollande com a simpàtic, centrista, amb cintura política i capacitat d'adaptació en una eventual elecció presidencial que es jugarà sobretot en el centre. D'Aubry es diu que està situada molt més a l'esquerra, que és sectària i –és un fet– és antipàtica per al gran públic i poc amant de les càmeres de televisió. Pel que fa a les idees i la preparació, Aubry té millor currículum: alcaldessa estimada de Lilla, ministra de Mitterrand i Jospin, mare de la setmana laboral de 35 hores, pacificadora del Partit Socialista dels últims tres anys..., però els seus saben que això no és suficient. La relació entre el president de la República i els francesos va més enllà. Hi ha un element de seducció gairebé íntim i d'admiració pels grans mites.

A la seva particular manera, els francesos escullen el successor de Carlemany, de Lluís XIV, de Napoleó, de De Gaulle... I aquest és un element més a tenir en compte en les primàries de diumenge. Per això Aubry, que es va presentar a l'inici com una candidata d'esquerres tradicional, ara ataca l'ambigüitat ideològica d'Hollande dient que “no es pot guanyar la dreta dura si presentem una esquerra tova”. Aubry ha entès que, en aquesta segona fase de la cursa per les presidencials, ha de deixar anar llast ideològic i centrar l'atenció dels electors en el seu caràcter. Si vol ser elegida, Aubry ha de cultivar la imatge de la mare coratge, de la “Merkel d'esquerres” determinada a fer front a Sarkozy, als bancs i els mercats que ataquen l'euro. Si ho fa així, guanyarà. En pocs dies, ja ha passat del 30% dels vots diumenge passat a un 46%, segons l'última enquesta d'ahir. Si no, guanyarà l'“esquerra tova”.