Opinió

LA GALERIA

Sánchez Mazas i cala Montjoi

El cofundador de la Falange en parlava a l'‘ABC' de 1957

Quan va tancar el Bulli semblava que cala Montjoi trobaria una certa calma només alterada pel Ciudad de Vacaciones, el complex turístic que indolentment n'ocupa bona part. Però el lloc no perd pas pistonada i, si avui és centre de disputa entre partidaris i detractors d'instal·lar-hi la Bulli Foundation, als anys 50 del segle passat Montjoi va ocupar tant l'atenció que fins i tot Rafael Sánchez Mazas en va fer un article de pàgina sencera a l'ABC de Madrid. En efecte, el cofundador de Falange Española va publicar el dia 8 d'octubre de 1957 la peça titulada Polinesia club dedicada per complet a uns pintorescos esdeveniments que es van produir a la tierra de España donde se ve primero amanecer. L'heroi de Soldados de Salamina (Javier Cercas) comenta uns fets que, abans de produir-se aquell estiu, li permeten afirmar que la cala Monjoi, tan bella y escondida, guarda toda su soledad. A París s'havia constituït el Club Polynésie, una empresa turística que reclutava estiuejants desitjosos d'una quinzena de nudismo marino y naturalismo silvestre; quan la cosa va acabar com va acabar, algun client s'hi havia reenganxat tres tandes només por el recreo de la vista perquè, com ens diu Sánchez Mazas, el folclore polinesio está, de modo esferoidal e indumentario, a las antípodas del carpetovetónico: el cim es produïa durant la fiesta oceánica del comiat de cada quinzena, mena de barra lliure en tot sentit per a la qual para uno y otro sexo el único vestido era un faldellín corto de tiras de telas de colores. Com a pedra de toc, el coautor de Cara al sol ens fa avinent l'aiguabarreig imaginable per efectuar la más igualitaria y comunista de las exigencias humanas a causa dels pocs lieux d'aisance que hi havia. La gràcia es féu esperar al setembre. A principis d'estiu els amos del club polinesi compraven a Roses i a Figueres i pagaven al comptat; quan es van fer mereixedors de la confiança, endarreriren els pagaments i quan van acumular un deute de 200.000 pessetes de fa 60 anys, desaparegueren. El pare de l'autor de Jarama ho clava: a un tiempo pagaban a tocateja, a un tiempo compraban al fiado y a un tiempo levantaban el cámping y se iban a favor de la noche. En fi... Ara: com amb el Rusiñol de l'Alegria que passa, la pell de les polinèsiques produí un esclat de passió i, com a mínim, de voyeurisme en molts indígenes, tant que Fages de Climent va escriure: Si el marit sofreix d'amnèsia/ o la mare perd el noi,/ deuen ser al club Polinèsia/ de la cala de Montjoi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.