Política
Un vesper polític
escenari ·
La crisi que colpeja Badalona és l’últim capítol d’un relat d’inestabilitat crònica caracteritzat pel declivi del PSC i l’auge d’Albiol
Les esquerres, incapaces d’edificar una alternativa sòlida al PP, mantenen un enfrontament històric i caïnita
Albiol és l’epicentre de la política local, ja que tot el debat es redueix a ser alcalde o evitar que ho sigui
Badalona no és una ciutat que tingui gaires motius per abocar-se a l’autocomplaença. Amb un urbanisme desordenat hereu del desarrollismo, urgències socials que s’acumulen i amb la Penya lluny d’aquells moments gloriosos que insuflaven autoestima col·lectiva per la vena, aquesta urbs sempre ha estat una mica el germanet pobre –el seu PIB per habitant, de poc més de 19.000 euros, es contraposa amb la mitjana del de la resta de la demarcació, que oscil·la sobre els 38.000– que ha viscut a l’ombra d’aquella veïna ufanosa que és la gran Barcelona. “Desesperada de tot, que Déu t’ajudi” proclama, de manera profètica, l’oda que el poeta local Josep Gual va dedicar a la ciutat. Enmig d’això, o potser com una conseqüència més de tot plegat, la situació política al municipi s’ha instal·lat en una clima d’inestabilitat gairebé crònic, una circumstància que en els darrers dies ha assolit el seu clímax amb la dimissió de l’exalcalde Àlex Pastor després d’un incident més propi del periodisme de successos.
I aquesta agitació institucional permanent, per què es dona? D’on ve? “El problema és endèmic”, respon Jaume Oliveras, exregidor del PSUC i un dels analistes més fins del que passa al municipi, que desgrana que un moment clau de la història política contemporània badalonina és el final del mandat entre 1979 i 1983, el primer des del restabliment dels ajuntaments democràtics, i que va acabar amb trencadissa entre el PSUC –que aleshores ostentava l’alcaldia– i el PSC. “La relació entre els dos partits es va trencar i des d’aleshores no només no s’ha refet, sinó que ha consolidat dos bàndols irreconciliables”, reflexiona Oliveras. I això, entre d’altres conseqüències ha estat un llast a l’hora de definir un model de ciutat compartit entre les forces progressistes sobre el qual cimentar eventuals pactes. “Els episodis o topades en què s’ha visualitzat aquest mala relació han estat una constant en els últims anys i, a més, no ha sorgit cap figura que hagi sabut exercir un lideratge entre les esquerres prou fort per mitigar aquestes diferències”, afegeix Sara Muñoz, periodista de La República que durant més de vint anys ha seguit al mil·límetre l’actualitat municipal.
Blanch contra el PSC
En aquesta tessitura, el PSC ha estat el partit que, essencialment, ha pilotat el govern de Badalona durant prop de tres dècades, apuntalant aquell cèlebre cinturó roig metropolità sobre el qual el socialisme català va erigir una estructura de poder més que poderosa. El de Joan Blanch és un nom clau en aquest context. Lector compulsiu, de tarannà personalista, gran conversador però de tracte difícil, els seus anys al capdavant de l’alcaldia –en part sustentats en un pacte amb CiU–, van servir per escometre algunes projectes icònics –el port i el desenvolupament immobiliari de la seva zona limítrof, seria un dels més destacats– en un període en què el municipalisme català vivia abocat a les transformacions urbanes. Amb Blanch, però, també van arribar les tensions a l’Ajuntament que van tacar portades de diari. Poc amic, per no dir enemic declarat, de les disciplines de partit, l’aleshores batlle es va negar a obeir les consignes de la direcció del PSC de fer-lo plegar a meitat del mandat 1995-1997, arran dels símptomes d’esgotament que presentava el seu projecte. L’alcalde, però, no es va plegar a aquests designis, i els seus últims dos anys de govern van ser d’enfrontament directe amb part del seu equip i l’organització. La tria de Maite Arqué com a cap de llista el 1999 va servir per sargir la fractura i per donar aire als socialistes, que progressivament, però, iniciarien un declivi de gestió i de suport electoral que ja seria sostingut. El relat de ciutat vigent des del 1979, i pendent d’actualitzar, ja no donava per a gaire més.
A partir de la segona meitat de l’etapa de Joan Blanch, i sobretot durant la d’Arqué, la figura i projecció de Xavier García Albiol comença a agafar una dimensió a priori insospitada. Amb un olfacte polític privilegiat per llegir els escenaris, i una capacitat més que acreditada per construir relats, aquest espigat regidor del PP, de prop de dos metres d’alçada, està en el centre de moltes de les coses que han passat a Badalona en els últims anys. El 2007 és un any a retenir en la seva trajectòria. En un moment en què la política local tenia un tarannà essencialment gregari i domèstic, en què en termes estratègics tot o gairebé tot es decidia en les estructures dels partits, Albiol va buscar orientació entre professionals i consultories externes. Així va conèixer Iván Redondo, l’home que avui fabrica pactes entre el PSOE i Podemos des de La Moncloa, i a qui, diuen, va contractar com a assessor per 30.000 euros de sou base. De tots els consells que li va poder donar, el més valuós va ser que el creixement del PP, que per aquelles dates tenia cinc regidors, s’havia de cimentar sobre els caladors de vot del PSC. I en una urbs desvertebrada com Badalona, que encara funciona en la lògica de centre i perifèria, un recurs més que efectiu va ser explotar el descontentament social que l’arribada d’immigració extracomunitària estava provocant en bastions socialistes històrics com Lloreda, els tres Llefià i Sant Roc. “Una ciutat sense cohesionar i amb molta pobresa política i econòmica, era un caldo perfecte per al populisme. I Albiol, de populista, ho és i molt” comenta Oliveras. En aquesta tessitura el PP edita un vídeo, 7 minutos, que amb una narrativa desimbolta, relliga els problemes d’inseguretat d’aquests territoris amb l’arribada de nouvinguts. La polèmica va ser descomunal. A García Albiol li van ploure acusacions de racista i xenòfob, i va passar de ser un polític d’àmbit local per jugar, de cop, lligues superiors com la catalana o l’estatal. En les eleccions del 2007, va passar de 5 a 7 regidors. Més enllà, però, d’aquest increment de representació al ple, aquests comicis van certificar que el líder del PP passava ser el personatge i l’argument central al voltant del qual girarà tota la política de la ciutat. O es tracta que governi, o d’impedir que ho faci. I, des d’aleshores, el debat a la ciutat no s’ha mogut d’aquí.
El 2011, Albiol ja és alcalde després del fracàs estrepitós de la resta de partits per fabricar una alternativa. La campanya va ser aspra, i des d’alguns púlpits es va contextualitzar l’ascens del candidat del PP en una estratègia de la direcció nacional del partit consistent a portar els discursos de la immigració al límit per treure’n rèdit electoral. A ulls del món, Badalona era presentada com un laboratori de maquinació política d’alta volada. La visió d’una urbs que arrossega una imatge negativa perpètua va començar a sedimentar entre una part dels badalonins, sobretot els del Centre, una zona que tradicionalment ha pivotat entre el catalanisme i el progressisme d’esquerres. És el territori més hostil a Albiol –a les municipals de 2019 hi va treure un 14% de sufragis davant el 52% de Guanyem–, tot i que això no ha semblat amoïnar-lo pas en excés. Als barris, que és on es guanyen i es perden les eleccions, allà senzillament arrasa. A Lloreda, per exemple, el PP va aconseguir un 46% de vots. Guanyem no va arribar al 12%.
El PP guanya, però no mana
Per a Albiol, però, el seu no serà un mandat fàcil com a batlle. La crisi colla, i fort, i la gestió econòmica es converteix en una llosa. El deute del municipi es dispara fins als 622 euros per habitant –el 2018 es va poder reduir a 321–. La inestabilitat al consistori també toca sostre, fins al punt que el març del 2013 el govern local se salva al darrer minut d’una moció de censura per la impossibilitat de l’oposició d’arribar a un acord. En aquesta ocasió, és la direcció nacional d’ICV qui el veta, quan les cúpules locals dels ecosocialistes, PSC i CiU ja havien encaixat les mans.
El 2015 i el 2019 Albiol torna a vèncer en les eleccions, però aquest cop no serà alcalde. Dolors Sabater, una activista social molt coneguda en determinats àmbits de Badalona, lidera una candidatura, Guanyem, que intenta unificar les esquerres amb un projecte que superi les lògiques, i hostilitats, dels partits tradicionals. Arriba al govern el 2015 amb un pacte que amb el temps es demostra fràgil ja que, de fet, l’únic element que aglutina els partits signants és impedir que el líder del PP mani. “Albiol ha gastat molta sabata trepitjant carrer i s’ha convertit en una marca. Moltíssima gent el vota a ell i no al seu partit. I, davant d’això, les esquerres no han sabut construir un projecte alternatiu fort, tot i que han tingut l’oportunitat per fer-ho”, exposa Sara Muñoz. La falta de cohesió de la majoria política que sustenta Sabater –el PSC, indispensable en la suma, es queda fora de l’executiu tot i haver facilitat la investidura– es veu agreujada per l’esclat del procés sobiranista. La cap del govern local s’hi implica mentre que una part del seu equip s’abona a la pràctica del simbolisme amb episodis com la plantada del 12 d’octubre, circumstàncies que una part del seu electorat no acaba d’encaixar del tot bé i que enrareixen les relacions amb el PSC. Sabater, a ulls de tothom, passa a convertir-se en “l’alcaldessa de la CUP”, sense que, a més, hagi aconseguit projectar una idea de ciutat nítida que li serveixi de contrafort a les crítiques. El 20 de juny del 2018, la política badalonina va tornar a deixar mostres que és un camp de mines. Una moció de censura rocambolesca, amb Albiol alimentant la incertesa sobre el seu posicionament fins al minut 93 de partit, va foragitar Sabater i va catapultar un actor aparentment secundari, el candidat del PSC Àlex Pastor, a l’alcaldia. Mesos més tard, el 15 de juny del 2019, reeditaria el càrrec en una altra sessió amb reminiscències de sainet en què Guanyem va retirar la seva candidatura en l’últim instant per impedir que Albiol alcés la vara d’alcalde.
El que ha passat després, ja és prou conegut. La detenció de Pastor, la seva dimissió i entremig, acords no complerts per compartir el poder i deslleialtats entre PSC, Guanyem i el PP. I sobre què passarà ara, tot està obert però es fa difícil creure que el moment actual pugui servir per obrir un cicle polític al municipi caracteritzat per l’estabilitat. I és que Badalona no escarmenta. Més aviat al contrari.
