El sentit tràgic i poètic d’Agustí Villaronga

“Nor­mal­ment les pel·lícules que faig tenen un com­po­nent tràgic, i aquest conte de Baricco el tenia.” Agustí Villa­ronga, l’altre direc­tor mallorquí –amb Daniel Monzón– que aca­para nomi­na­ci­ons als Gaudí 2022, des­criu així una carac­terística que tra­vessa mol­tes de les seves pel·lícules: Pa negre, El mar, Tras el cris­tal, El rey de La Habana... No parla “de pro­ble­mes de pare­lla”, sinó d’històries com la d’El ven­tre del mar, basada en fets reals: el nau­fragi d’una fra­gata fran­cesa l’any 1816 davant la costa de Sene­gal. “És molt fort, una lluita de super­vivència, d’homes con­tra homes, en una balsa enmig de la mar, expli­cada per dos homes, en una visió doble d’una mateixa rea­li­tat.”

Ja fa molts anys que Agustí Villa­ronga (Palma, 1953) va des­co­brir el text que adapta al film: “Sento un amor molt gran per Ales­san­dro Baricco, m’agrada moltíssim com a escrip­tor. De sobte vaig des­co­brir aquest text peti­tet, de 20 o 25 pàgines, del lli­bre Oceà, i em va entu­si­as­mar per la manera que tenia de con­tar-ho: com afronta d’una manera tan mística i poètica la lluita per la super­vivència en una tragèdia d’aquesta mag­ni­tud.

Va inten­tar fer-ne una adap­tació tea­tral durant anys, però no se’n va sor­tir, i el 2020, durant la pandèmia, el vell pro­jecte va cris­tal·lit­zar en forma de pel·lícula, que va arra­sar al fes­ti­val de Màlaga (sis pre­mis, inclo­ent-hi els més impor­tants) i aspira a dotze pre­mis Gaudí aquesta nit. “La pel·lícula ha tin­gut el recor­re­gut que tenen les pel·lícules peti­tes, i reco­nec que és un poc difícil. Sem­pre les fas amb una espe­rança enorme que con­nec­taràs amb el públic, però sem­pre me’n duc una sor­presa i em dic: «És veri­tat, Agustí, l’has fet un poc rara». Però no me’n pene­desc gens, ni jo ni ningú dels que l’hem feta.”

El ven­tre del mar està nar­rada per dos super­vi­vents, encar­nats per Roger Casa­ma­jor i Òscar Kapoya, que rela­ten ver­si­ons dife­rents de l’experiència extrema que han vis­cut. El film té una com­plexa estruc­tura nar­ra­tiva i imat­ges en blanc i negre molt potents. “Afor­tu­na­da­ment puc fer les pel·lícules amb què em sento molt iden­ti­fi­cat, igual que els pro­duc­tors –refle­xi­ona el cine­asta–. M’agrada un cinema que no és l’estàndard, el cor­rent gene­ral. I con­ti­nuo pen­sant que s’ha de seguir llui­tant per això, sem­pre que hi hagi un pro­duc­tor i alguns espec­ta­dors interes­sats.” Anirà als Gaudí d’avui “amb molt bon ànim, pri­mer perquè he vis­cut situ­a­ci­ons als Gaudí molt agra­da­bles, com amb Pa negre”. Si aquesta vegada ens sen­tim recol­zats, fantàstic, perquè una pel·lícula no només és meva, és de tot un equip, i estem nomi­nats a dife­rents cate­go­ries. Si no gua­nyem, jo ja ho he vis­cut en altres moments, i així donam pas a altres per­so­nes. No vull dir amb això que no vul­gui gua­nyar, però miro la part posi­tiva.”El cine­asta, que abans-d’ahir va com­plir 69 anys, rei­vin­dica la presència i el reco­nei­xe­ment de la gent més vete­rana al cinema: “Ara es parla molt de la presència de les dones als pre­mis, però l’altre dia vaig lle­gir un arti­cle que deia que als Goya només hi havia sis per­so­nes que tin­gues­sin més de 65 anys, que és el meu cas. Vull dir amb això que la meva il·lusió per­so­nal és encara estar aquí i que et ten­guin en compte en una edat en què cada vegada és més difícil man­te­nir-se. I els direc­tors són els que ho tenen més fàcil.”