Opinió

Tribuna

‘Turistes, sirenes...’

Turistes, sirenes i gent del país, de Manel Costa-Pau (1936-2016) és una obra que ens explica aquesta terra a la manera de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, Les formes de vida catalana de Ferrater Mora, Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives o part de l’obra de Josep Pla i d’Agustí Calvet-Gaziel. Publicada el 1966, feia anys que era introbable; una vegada més la deixadesa institucional s’ha manifestat no reeditant un dels llibres de capçalera –o de referència que se’n diu ara– per mirar d’entendre uns Països Catalans que, a més, tenen el turisme com a principal modus vivendi. Ara la soferta iniciativa privada hi ha posat remei: Llibres del Segle ha republicat (2019) un dels llibres bàsics per interpretar la nostra segona meitat del segle XX des d’una talaia que contempla molts altres aspectes enllà de la primera indústria nacional.

Fa 53 anys Costa-Pau va preveure amb molta exactitud l’esdevenir turístic de la Costa Brava, talment com Yvette Barbaza (Le paysage humain de la Costa Brava (1966; en català 22 anys després). Ambdós absolutament vorejats per les institucions polítiques i de cultureta, que deia aquell, i per les forces vives de la indústria, el negoci i la inversió; tan ignorats que avui només ens queda entonar el clàssic nostrat “Déu nos en guard d’un ja està fet”. Barbaza va declarar: “Me decepcionaron [els catalans] porque han traicionado a su país, a su espacio y dejaron hacer cosas espantosas... y confiar más y más responsabilidades del comercio y la fabricación a... unos poderes económicos españoles y extranjeros.

‘Turistes, sirenes i gent del país’, per plaer del lector, és de gran amenitat. Les fonts de Costa-Pau són l’observació directa, la premsa dels anys seixanta i persones, amigues o distants. Els pintors figuerencs Meu Massot i Felip Vilà, l’un vivia a l’Estocolm de les mítiques sueques, i l’altre, a Ceret (frontera, duana, Guàrdia Civil...). Robert Graves, que a Londres sent dir a dues noies: “On és Mallorca?” I l’altra respon: “No ho sé, vaig anar-hi en avió”; Graves certifica el sun, sand and sex, tant li fot on els hagin consumit. Lawrence d’Aràbia que, amb el desert, havia descobert uns altres suds. L’Ulisses d’Homer, el primer mediterranista. Ricardo de la Cierva i el jove Joaquim Muns –un del règim i l’altre de fora muralla– il·lustren oficialment i realment l’obra. Etcètera. De primer ordre són els contrastos entre locals i turistes. Els eroticosexuals: desinhibició pública i púbica, nudisme del club polinèsic de cala Montjoi i Méditerranée de Cadaqués. Els capellans del poble i els civils (inevitable record d’En Baldiri de la Costa). Xiringuitos i boîtes, després nigth-clubs i després discoteques. Pagesos, botiguers, pijos (amb o sense Teresa) i immigració espanyola. Gitanos, guitarres i faralaes. Fraga Iribarne (Información y Turismo), sangria i paella tenyida de groc. Vendre la vinya, fer la viu-viu i fer calés. La bella il·lusió del mediterranisme noucentista a can Pistraus. No acabaríem mai de girar el calidoscopi de Turistes, sirenes i gent del país. Creguin-me: llegeixin-lo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.