Opinió

De set en set

Llum blava

Cada dia estic més convençuda que la vida és un ventall de pantomimes absurdes que cal trampejar com bonament es pot. El gran problema d’aquesta merda d’obvietat és que de tant en tant hi ha alguna estocada que no fa de bon superar. El cor es disloca quan el cervell no entén res, i no tens clar si creure’t el que et diuen o els teus propis ulls. Fa gairebé un mes que estic en aquesta tessitura i no sé quan me’n sortiré ni si me’n sortiré. Hi ha una massa immunda d’individus avariats del cap i del cor, malparits disfuncionals connectats al seu propi reflex, a qui mai no els passa res dolent. I mira que s’ho tenen guanyat. Per contra i per desgràcia, existeixen persones planeta que no haurien de desaparèixer mai. La Luna era una d’aquestes poques persones planeta que he tingut el privilegi de conèixer des que ella era molt petita. La Luna era un cor gegantí revestit amb cos de nena. La Luna et mirava des d’aquella blavor neta i et treia la mateixa alegria que quan ets feliç. La Luna saludava sempre des de la vorera del davant i, quan la seva mare anava distreta, ella li deia: “Mira, mama, l’Anna!” I llavors, aquell somriure tan seu. La Luna tenia una cara preciosa que reflectia la preciositat del seu caràcter. A la Luna no li calien focus: ella mateixa ja era un far. La Luna tenia 9 anys, va patir una leucèmia demencial, es va curar perquè era molt forta, però va tornar a posar-se malalta un maleït dia a l’hospital i va morir ara fa un mes deixant-nos buits a tots. El guió es va estripar, la càmera es va aturar en sec i el món va quedar a les fosques. Fins aviat, bonica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.