Opinió

Miraré de no ser-hi

La nostra llengua era el nostre imperi. Avui, al pati de l’escola catalana tot és castellà

Ja sabeu que això del català, vull dir això de gent que parla català amb normalitat pels carrers, a les botigues, al bar, s’ha acabat. Bé, acabat del tot, no. Però falta poquet. I segur que sempre quedarà al país un petit reducte de tossuts lletraferits nostàlgics que mantindrà viva la flama d’una manera de parlar i de pensar conreada a Catalunya i rodalia durant un miler d’anys. Mantindran una petita espurna voluntarista, una mica de caliu sota la cendra que viurà uns quants anys, els que la bona voluntat i alguna subvenció permetin.

Se n’hauran sortit, al final. “Que se consiga el empeño sin que se note el cuidado.” És clar, qui manava i determinava “el empeño” era l’estat que ens governava. Tenia la paella pel mànec. I, quan calia, es podia oblidar-se d’amagar el “cuidado” i tirar pel dret. Bombardejar Barcelona de tant en tant i aplicar el derecho de conquista. Ep!, i no digueu que som una colònia, que s’ofenen. No som cap colònia. Tenim –ara que hi ha democràcia– petits bocins del dret de decidir sobre coses nostres. Sempre que paguem cada any sense discutir una quèstia innegociable de 20.000 milions d’euros pel cap baix. Sabeu quant són 20.000 milions? Amb aquests diners poden pagar el sou del rei, el del cap de govern, el del ministre, el del general més gros, el de l’inspector d’hisenda, les bombes per Barcelona si cal i les porres dels guàrdies que no ens volen deixar votar.

Estic perdent el fil. Dèiem de la llengua. Que s’acaba. Fins quan podrem aguantar? A cada bugada perdem un llençol. Quan jo anava a escola, en plena dictadura franquista, l’hermano parlava castellà, el capellà, també, el cine, també, la ràdio, el diari, tot en castellà. Però jo mai, mai, vaig haver de parlar en castellà al pati, ni al carrer, ni al confessionari, ni a la plaça. Prou que posaven cartells “hable el idioma del imperio”. Inútilment. La nostra llengua era el nostre imperi. Avui, al pati de l’escola catalana tot és castellà. Al bar he de repetir tres vegades “un cafè amb llet, sisplau” perquè entenguin què vull. I he renunciat a aclarir “sense bromera”, perquè era més fàcil acostumar-me a les bombolletes.

Ja ho sé: exagerava una mica. Però així pinta el futur. Miraré de no ser-hi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.