En Jaume Pol Perera, “el Rap”

Remenant papers amb motiu del norantè aniversari de Ràdio Girona, em vaig adonar que tal dia com avui fa 19 anys que va morir Jaume Pol Perera. Tenia 87 anys i havia nascut el 1917 a Barcelona, tot i que amb 3 anys ja va venir a viure al barri de Pedret de Girona. En Pol es va convertir al llarg dels anys en un personatge de Girona perquè va tocar moltes tecles i va estar al darrere de moltes iniciatives, la majoria relacionades amb el món de la ràdio i el futbol. Amb motiu de la seva mort, Narcís-Jordi Aragó, que l’havia tractat a Ràdio Girona, va escriure d’ell a la Revista de Girona que sempre havia estat “jove d’esperit, despert, inquiet, irònic, nerviós, hiperactiu i sempre disposat a afavorir una causa”. El definia bé, perquè era tot això i moltes més coses i també perquè li agradava parlar de tot, també de política, especialment pel que feia referència als països de l’Est.

En Jaume va perdre el pare quan tenia 9 anys. Va estudiar al Bruguera i als Salesians. A partir dels 11 anys va treballar en una esparteria, de cobrador d’autobusos, en una empresa de niquelatges i, després de la guerra, en una farinera i fent d’electricista a moltes cases del nou barri de Sant Narcís, on va anar a viure amb la seva dona, Rosa Aliu, i les seves filles, Pilar i Rosa Maria. Finalment va entrar a Ràdio Girona el 1952. Hi col·laborava des de molt abans, en les retransmissions o arreglant aparells dels socis de l’emissora. El seu germà gran, Paco Pol, era el cap dels serveis tècnics. En Jaume va treballar com a tècnic al centre emissor de Sarrià de Ter i als estudis del carrer de la Força i Pompeu Fabra, on es va jubilar el 1982.

Tenia tota una altra vida lligada al futbol. Va jugar al seu barri, Pedret, i també en el Salt, i el Blanes. Durant la mili el va fitxar el Deportivo de la Corunya, a primera divisió, i després el Salamanca. Era un extrem ràpid i nerviós. De tornada va passar per l’Anglès, el Palamós, el Palafrugell, el Bisbalenc, l’Albons, l’Escala i el Cassà, on es va retirar. Va jugar fins als 71 anys. Sempre explicava que el primer partit de futbol sala a l’Estat es va jugar a la Devesa el 2 de juny de 1961 organitzat per ell. Deia que, si no era així, ningú li ho havia desmentit. I també va estar sempre lligat a la Penya Doble Set. Ja era de la Penya Neurastènics, amb seu al Cafè Norat i a Can Montaña, i tenia motiu propi, “el Rap”. No va jugar amb el Girona, però sí que era en l’equip de gironins que a Vista Alegre va jugar el primer partit després de la Guerra Civil contra un grup de militars franquistes victoriosos. I els van guanyar en el que Quimet Portell va definir com “la primera derrota dels franquistes després de la guerra”. També va ser entrenador de mainada, especialment amb la Penya Doblet Set i els seus equips formats també per nens que s’estaven a l’Hospici, allà al Puig d’en Roca. I va col·laborar amb l’Agrupació de Veterans del Girona, els Maristes, l’Sporting i el GEiEG.

Té un carrer a Girona i la seva col·lecció de ràdios és al Museu d’Història de la Ciutat. Estava orgullós d’haver estat voluntari olímpic en els Jocs del 92 i portador de la torxa. Va ser un homenot de Girona que assegurava que quan es va jubilar només tenia un propòsit: viure.